Dissabtes. Capítol 6

(Capítol 0 | Capítol 1 | Capítol 2 | Capítol 3 | Capítol 4 | Capítol 5)

Devien ser tres quarts de dotze quan van arribar del mercat. La Conxi havia resistit la temptació d'obrir la bústia al matí quan sortien, però ni l'estat d'ànim del Pep l'havia distret prou com per no estar-hi pensant tota l'estona, entre pomes i sardines.

—Pep, ves cridant l'ascensor, que obro la bústia en un moment.

—Vale.

Se li va dibuixar un petit somriure. Ja tenia la tercera entrega. Ara només havia d'assegurar-se que el Pep fes una becaineta després de dinar per poder llegir-la tranquil·lament. La va ficar a la butxaca del carret.

—Deixa'm, mama. Ja pujo jo el carro.

"Ui... Per mig segon no se'n va tot en orris".

—Ah, sí. Però no pesa gaire..., va dissimular.

***

—Doncs suposo que la Sònia no trigarà gaire a venir. A veure si porta els nens. Quant fa que no els veus?

—Abans de... Abans de discutir amb l'Isidre van passar pel taller.

—Ai. Bueno, té. Posa les estovalles allà a fora, que la teva germana voldrà un cafè.

***

Ding-dong.

—Ja hi vaig jo.

—Hola, tiet.

—I la teva mare?

—Ara puja. S'ha trobat no sé qui.

—Ah. La iaia és a la cuina.

Però el Manel ja hi anava abans que li ho digués.

—Hola, iaia. Què fas?

—Ui! Ja heu arribat? Res, que hem anat a comprar i estava posant-ho tot al seu lloc. Anem, anem allà al sofà.

—És que tinc set.

El Pep es va recolzar al marc de la porta.

—I la Sònia?, va preguntar la Conxi. El Manel estava bevent.

—Que diu que s'ha trobat algú.

—Ah.

Ding-dong.

—Mira-la.

—Però si no he tancat, va fer el Pep.

Van anar tots cap al menjador.

Capítol 7